En aquest llibre hi ha un rus que es diu Arkady, té trenta-tres anys i és fill d’un cosac que el 1942 va saltar d’un vagó en algun lloc d’Ucraïna i va aconseguir esmunyir-se entre les files enemigues. Després van venir una noia de Kíiv, un suburbi d’Adelaida, un alambí de vodka i tres fills. L’Arkady és el petit i es guanya la vida amb un ofici que només pot existir a Austràlia: indicar a una companyia ferroviària els llocs per on no pot passar la via d’un tren.

Perquè, per als aborígens, cada rierol i cada turó són una estrofa, i la cançó sencera un mapa que coincideix amb el territori, que és sagrat. I una cosa és convèncer un topògraf que uns còdols són els ous de la Serp de l’Arc de Sant Martí i una altra, de ben diferent, que un tram de grava és l’Opus 111 de Beethoven. A aquell desert hi va arribar Bruce Chatwin, el cognom del qual vol dir «sender sinuós» (o és el que jurava la seva tia Ruth), amb un munt de llibretes moleskine de París. En vint anys de viatges només n’havia perdut dues: en un autobús afganès i una altra confiscada per la secreta brasilera, que entenia que parlar de les nafres de Crist descrivia en clau el que els feien als presos polítics. I, a més, hi havia la gran pregunta, la que Pascal havia despatxat amb desconsol: per què no som capaços de quedar-nos quiets en una habitació? Pascal en culpava la nostra condició mortal. Chatwin sospitava una cosa més senzilla: un instint, com el dels ocells que migren a la tardor. La selecció natural, pensava, ens havia programat per travessar deserts caminant, i per això les praderies verdes ens avorreixen i l’habitació de Pascal s’assembla tant a una presó. I qui camina, canta: segons un tal professor Napier, el pas humà porta incorporat un compàs de quatre temps, i hi ha lingüistes que diuen que la primera llengua va ser una cançó. Davant d’una paleontòloga, Chatwin va sostenir que si li preguntaven per què serveix un cervell gros, diria que per obrir-nos camí cantant pel desert.

L’Arkady explica que, quan els seus vells aborígens arriben a una filera de dunes, es posen a cantar de sobte. Els pregunta què canten i li contesten que el país: l’estan fent aparèixer; i quan canten tots, apareix més de pressa. Els aborígens no creuen que una terra existeixi fins que algú l’ha cantada.

I aquest llibre no ha estat cantat en català fins després de gairebé quatre dècades de publicar-se.

«El seu llibre més valent fins ara».—The New York Times, 1987.